Sobre la nacionalitat i l'estrangeria

Un dels temes que habitualment generen més confusió entre la població són els conceptes relacionats amb la nacionalitat i l’estrangeria. Tot i la complexitat del tema –provocada, en part, per les múltiples casuístiques que es poden donar- creiem oportú presentar un panorama general de la qüestió amb l’objectiu d’aclarir-ne les qüestions bàsiques.

Qui és l’estranger?

La definició més comuna d’estranger és la que fa referència a la persona que no posseeix la nacionalitat de l’Estat on es troba. La nacionalitat, des de l’àmbit del dret, és la condició jurídica que tenen els membres d’un Estat.

Tots els estrangers tenen els mateixos drets i obligacions?

La legislació espanyola distingeix entre els estrangers comunitaris (aquells que tenen la nacionalitat d’un dels estats membres de la Unió Europea, els estats part de l’Espai Econòmic Europeu i la Confederació Suïssa) i els no comunitaris (nacionals de qualsevol altre Estat), atorgant-los una sèrie de drets i obligacions diferents a cadascun d’ells.

Hi ha diferències entre els estrangers comunitaris i els no comunitaris?

Sí, moltes i importants. Així, per exemple, els estrangers comunitaris poden circular i treballar lliurement en qualsevol país de la Unió Europea sense necessitat de disposar de cap permís mentre els estrangers no comunitaris han de comptar amb el corresponent permís de residència i/o treball.

És el mateix el permís de residència i treball que la nacionalitat?

No, són dos conceptes diferents. El permís de residència i treball és l’autorització que l’Estat dóna a les persones estrangeres que resideixen legalment a Espanya i hi poden treballar. En canvi, la nacionalitat implica que la persona té la condició de ciutadà amb passaport espanyol i, per tant, no està sotmès als requisits d’una persona estrangera.

Com s’adquireix la nacionalitat espanyola?

És al Codi Civil espanyol on es regula la nacionalitat espanyola. Es pot aconseguir de manera originària (des del naixement) o en un moment posterior. En el cas del naixement, el criteri que es fa servir és el ius sanguinis: és a dir, tenen la nacionalitat espanyola les persones que són fills o filles d’espanyols, a diferència del criteri del ius soli, que atorga la nacionalitat en funció del lloc de naixement de la persona. Tot i ser l’excepció, la legislació espanyola reconeix algun supòsit de ius soli.

Els nadons que neixen a Espanya, tenen nacionalitat espanyola?
Segons el criteri que acabem d’exposar, tots els nadons nascuts a l’Estat espanyol i que són fills de pares estrangers tenen la nacionalitat dels seus pares llevat que la legislació de cap d’ells permeti donar una nacionalitat al fill (es tracta d’evitar l’apatrídia del nadó). En cas que el pare o la mare tinguin la nacionalitat espanyola, el fill tindrà la doble nacionalitat, si existeix un conveni bilateral amb l’Estat d’on sigui originari el cònjuge no espanyol

Els requisits d’accés a la nacionalitat són els mateixos per a tots els països?
Els requisits per obtenir la nacionalitat espanyola en un moment posterior al naixement es basen majoritàriament en la residència legal i continuada al país. Per regla general, les persones han d’acreditar un mínim de deu anys de residència legal continuada al país. En canvi, els nacionals de països llatinoamericans, Andorra, Filipines, Guinea Equatorial, Portugal o sefardís hauran de demostrar un període de 2 anys de residència legal a l’Estat espanyol.

Per tal de facilitar els criteris generals que la Llei preveu en aquests temes no hem volgut entrar en l’anàlisi de les situacions específiques que es poden donar. Una bona pàgina web per aprofundir-hi és la del Ministeri de Justícia