Les paradoxes de la immigració

Fa uns dies apareixien als mitjans de comunicació dos articles que, per alguns, semblaran sorprenents. En tots dos casos les notícies feien referència a la situació que actualment pateix Irlanda, un dels països europeus que, en els darrers anys, havia crescut més des del punt de vista econòmic, fins el punt de guanyar-se el qualificatiu del tigre celta. Un creixement econòmic que, entre altres coses, havia provocat una arribada important al país d’immigrants provinents, en bona mesura, de països de l’Europa de l’Est i de països asiàtics. Tot plegat, però, ha fet un gir radical en els últims temps. 

Per una banda, el diari El País publicava la notícia La crisis de Irlanda reaviva el fenómeno de la emigración en el qual es recorda el passat migratori irlandès, especialment a partir de la segona meitat del segle XIX, quan un gran nombre de ciutadans van emigrar cap al Regne Unit, Estats Units o Canadà, per culpa de la gran fam. Després de capgirar la tradicional tendència emigratòria del país durant bona part de la primera dècada del 2000, en la qual el país va ser receptor d’immigrants, novament, els irlandesos han d’emprendre, expulsats per la devastadora crisi que pateixen, el camí de l’emigració, aquesta vegada cap a Austràlia, Nova Zelanda o Canadà.

Per altra banda, Rafa Ramos escriu a La Vanguardia l’article La tragedia se repite en el qual pares i mares irlandesos es lamenten de la marxa dels seus fills, els quals es veuen abocats a l’emigració com a única estratègia de supervivència davant la cruesa dels efectes de la crisi que afecta el país després d’anys d’opulència. La majoria dels testimonis són persones amb formació que, tot i tenir avantpassats que van emigrar anys enrere, no s’imaginaven que també haurien de seguir aquest camí.

Aquests articles són només dos exemples de les paradoxes de la immigració. O, per ser més precisos, de les paradoxes del món actual. En tot cas, una de les moltes coses que demostren és l’estreta connexió entre immigració i creixement econòmic i, també, l’encertadíssima frase: les persones van cap a les oportunitats quan les oportunitats no van cap a les persones.

Tant de bo no haguéssim de parlar mai de la immigració; seria un senyal inequívoc de la reducció de les desigualtats al món. Però, si això no és possible, esperem poder continuar discutint sobre els efectes de la immigració a casa nostra i no pas de l’emigració dels nostres joves a la recerca de noves oportunitats. Serà un indicador de què les coses no ens van tant malament.

PD: La foto és del monument dedicat a la gran fam irlandesa, a Dublín.